Raons per veure la trilogia de ‘Las mil y una noches’

Arabian-Nights-Banner-640x300

El director portuguès Miguel Gomes és un dels grans explicadors dels contes del cinema europeu contemporani. Així ho demostren films com Aquel querido mes de agosto o Tabú. Amb la seva filmografia i també amb el seu darrer projecte, l’ambiciosa trilogia de Las mil y una noches, es mostra com un storyteller inventiu capaç de combinar les ficcions més delirants (un home menjat per un cocodril, una comissió de polítics europeus amb ostentosos problemes d’erecció…) amb incursions en el cinema social i el meta relat. Un joc argumental recurrent que fa que molts dels seus films transitin amb normalitat entre la ficció i el documental.

Trilogia

El projecte de Las mil y una noches (2015) és tan ambiciós en l’àmbit narratiu que s’ha convertit en una pel·lícula que supera les 6 hores i, per facilitar la seva distribució i consum, s’ha tallat en tres parts titulades: El inquieto, El desolado i El embelesado. Gomes situa l’acció al Portugal en crisi intervingut per la Troika europea. El mateix Miguel Gomes recomana que les tres pel·lícules no es vegin seguides, sinó amb un interval d’un dia de separació, per fer com Sherezade amb les històries que posposa cada nit i així poder evitar la seva mort.

Sherezade en crisi

Las mil y una noches de Miguel Gomes és un gran fresc que substitueix les històries originàries de prínceps i princeses perses per altres protagonitzades pels portuguesos que estan vivint la crisi econòmica i les conseqüències de les polítiques d’austeritat aplicades per la Unió Europea. Gomes traça un elaborat discurs sobre la memòria íntima i social del seu país; sobre la relació entre les memòries individuals i la memòria col·lectiva.Arabian-Nights-Banner-640x300

Cinema social

La trilogia s’inicia amb el mateix Gomes i el seu equip fílmic convertits en protagonistes d’una història sobre un director que, superat per la realitat del seu país, no sap com abordar el seu projecte cinematogràfic. Així es planteja el tema de la responsabilitat del director davant la realitat social del seu país, però al mateix temps es qüestiona si aquesta realitat s’ha de mostrar dins els paràmetres convencionals del cinema social o bé, si hi ha marge –com sembla demostrar la seva trilogia- per fer-ho a partir d’una barreja gèneres que conté tant dramatisme com surrealisme i humor.

Desincronització

A Aquele querido mês de Agosto Miguel Gomes conversa amb Vasco Pimentel, el director de so del film. Li explica que han descobert que tots els plans han perdut la sincronia amb l’àudio i que han aparegut sons fantasmals. Pimentel, després d’una discussió que incòmoda a tot l’equip, explica que sí que és possible enregistrar el so que va amb la imatge però que el resultat és menys interessant. Aquesta anècdota, inclosa al final del film, explica una forma de treball que Gomes amplia a Las 1001 y una noches on, sovint assistim a desincronitzacions d’imatge i so, inserts d’històries dins d’històries i altres formes de fragmentar el relat cinematogràfic per crear un discurs innovador.

Anuncis