Raons per veure ‘La espera’

maxresdefault-2-2-1024x576

Juliette Binoche és el gran reclam de La espera, el debut del cineasta italià Piero Messina, l’assisteixen de direcció de diverses pel·lícules de Paolo Sorrentino i que s’estrena a la direcció ambun elegant drama ambientat a la Sicília contemporània. Però més enllà de la suggeridora presència de la gran actriu francesa, l’opera prima de Messina té moltes altres raons per les quals s’ha de veure. Us les resumim en el següent article.

L’esteticisme sorrentinià

Piero Messina és un jove realitzador italià que es va graduar en cinema amb una tesi d’estudi del cinema de Sokurov i ha treballat com a ajudant de direcció de Paolo Sorrentino a La gran belleza iThis must be the place. Aquestes dues úniques dades ja ens permeten entendre les coordinades del seu cinema: una aposta clara pel treball estètic del format de vídeo digital i una certa tendència al manierisme narratiu. Els plans en moviment on la càmera sembla flotar o els enquadraments que cerquen una forçada simetria són elements que defineixen aquest estil neobarroc tan característic de Paolo Sorrentino i que Messina s’ha apropiat amb el talent de l’alumne avantatjat. El ritme pausat, els silencis mesurats, els contrapunts musicals estudiats (amb un clímax a ritme del Waiting for the miracle de Leonard Cohen) doten aquest film singular de la seva personalitat i el fan especialment recomanable als espectadors que gaudeixin amb les experiències estètiques del nou barroc cinematogràfic italià.

De Pirandello a Rossellini

La espera parteix d’una història real completada parcialment amb dos relats de Luigi Pirandello: La vida que te di i La camera in attesa. Els fets reals fan referència a la història d’un pare que, després de la mort del seu fill, va decidir actuar com si no hagués succeït mai. A partir d’aquí es crea el personatge de Juliette Binoche: una mare paralitzada que no té el coratge de comunicar a la xicota del seu fill que aquest és mort.

Aquesta situació remet, inevitablement, al cinema de Roberto Rossellini. La protagonista, com la Ingrid Bergman d’Stromboli, deambula commocionada per la casa evitant el record del seu fill(el marit, en la cinta de Rossellini), intentant que la seva hoste no descobreixi la seva mort, allargant el neguit i el patiment. Te querré siempre (Viaggio in Italia) és present també en l’escena de la processó religiosa. Mentre que a la cinta de Rossellini la multitud enfervorida amaga la parella en crisi, a La espera trobem una manera de resoldre el tema de la falsa esperança del retorn del fill mort. Es mostra la protagonista desfilant dins d’una sentida processó siciliana on centenars de persones veneren i ploren, en paraules pel propi director, “un tros de fusta que creuen verdader”.

Directors joves

Piero Messina pertany a una nova fornada de directors italians que realitzen un cinema a mig camí entre el documentalisme i la ficció sense perdre de banda l’aspecte estètic i l’experimentació. Aquest també seria el cas de Michelangelo Frammartino de qui fa uns anys es va poder veure Le quatrro volte, un viatge per les edats de l’home a partir d’una descripció de la vida i el treball a l’entorn rural.

Juliette Binoche

Més d’un crític ha coincidit en dir que La espera és un vehicle de lluïment per Juliette Binoche. Està clar que, al costat de l’incombustible Catherine Deneuve, Binoche és un dels grans noms del cinema francès i, per extensió europeu i universal. Això li ha permès treballar en els darrers anys en produccions de tota mena, que van des de l’autoria més recalcitrant fins al cinema de Hollywwod. L’hem pogut veure a Shirin i Còpia certificada, les darreres pel·lícules del recentment desaparegut Abbas Kiarostami. Però també ha participat en el cinema d’autor més radical a les ordres de Olivier Asssayas (Viaje a Sils Maria, Las horas del verano) o Bruno Dumont (Camille Claudel 1915  i la delirant Ma Loute). Hollywood també li ha fet la cort amb superproduccions comGodzilla o d’altres projectes més radicals com Cosmopolis de David Cronenberg o Mary d’Abel Ferrara.

A La espera, Binoche ens torna a regalar una de les seves grans interpretacions, i demostra quenomés una gran actriu és capaç d’aguantar llargs i dramàtics primers plans i emocionar-nos fins a colpir-nos.

[Article publicat a la web d’Elcinèfil.cat]

Anuncis