Raons per veure ‘Toni Erdmann’

toni_erdmann-640x300

La gran sensació del cinema europeu es diu Toni Erdmann. Aquest és el títol de la pel·lícula que s’ha imposat als festivals de Cannes i San Sebastian i que s’ha endut els premis del cinema Europeu i els premis Lux. Tothom parla d’aquest film de la directora alemanya Maren Ade, i amb raó. El film es presenta com a una comèdia i desconcerta a tothom amb la seva barreja d’humor absurd i crítica social. L’argument gira al voltant d’un pare que intenta recuperar l’afecte de la seva filla, però el film amaga, en la seva llarga durada, molt més. Busqueu 162 minuts per invertir en Toni Erdmann i sumeu-vos al debat que ha generat.

Us donem algunes raons per veure-la.

La relació de pare i filla

Toni Erdmann i la seva filla fa molts anys que no es veuen, com a moltes famílies, la vida els ha distanciat emocionalment i físicament. Ell, ja jubilat, viu a Alemanya mentre que ella treballa per a una multinacional a Romania. Ell no és especialment simpàtic, més aviat un penques vividor. Ella, per la seva banda, té una feina molt neocapitalista: fa informes per a una consultoria que facilita l’acomiadament de centenars de treballadors. És la filla de Toni Erdmann feliç amb aquesta  feina? No, però ella encara no ho sap. Però el tanoca d’en Toni, amb la seva perruca i dents postisses, posarà solució amb les seves bestieses i els seus disbarats.

Una idea d’Europa

Encara que es pugui veure com una pel·lícula sobre la relació d’un pare i una filla, el film de Maren Ade amaga moltes altres lectures. Una d’aquestes és la que es pot fer en clau europea d’aquests dos personatges centrals. Per una banda, el pare com a representació de la vella Europa progressista, d’esquerres, la dels ideals perduts. Un personatge patètic, ignorat per tothom i que s’ha de disfressar per intentar que li facin una mica de cas. Per altra banda, la filla, una executiva agressiva, representa una nova Europa sotmesa als interessos del capital. És una Europa agressiva, sense identitat, sense ànima i sense vida. La relació entre tots dos es converteix en un retrat cru i metafòric de l’Europa en crisi profunda.

L’humor de Toni Erdmann

Un dels elements més sorprenents de la pel·lícula és el seu tractament humorístic capaç de provocar, segons els espectadors, l’atracció o la repulsió. D’aquí les opinions tan contrastades sobre el film d’Ade. Toni Erdmann és una pel·lícula que es podria situar entre les coordenades de cinema social a l’estil dels germans Dardenne (2 días, una noche). Un cinema social, crític però que no perd de vista la part personal, l’individu. Però Ade, buscant nous camins per un cinema compromès amb el seu temps, opta per una via gens conformista: introdueix un personatge grotesc a mig camí de Jerry Lewis o les ganyotes de Jim Carrey. I aquest fet ens descol·loca com a espectadors: estem veient una pel·lícula seriosa, poblada de gent seriosa i, de cop i volta, Erdmann es posa la seva ridícula dentadura postissa i comença a parlar com un fals coaching. El joc dramatúrgic ens fa sentir dins d’una farsa i desbloqueja el possible mecanisme de denúncia frontal al mes pur estil de Ken Loach. Comencem a reflexionar sobre nosaltres, la nostra posició a la vida, el significat de la nostra feina.

Anuncis