Raons per veure ‘Belle Dormant’ d’Ado Arrieta

Ado Arrietta és pràcticament un desconegut fora dels circuits de cinema més alternatiu. Ara tenim ocasió de descobrir el seu personal món amb Belle Dormant, el primer film d’Arrieta que es distribueix comercialment al nostre país. El director filma una Bella dorment que té poc a veure amb la visió que en va donar Walt Disney però que, en canvi, podria emparentar-se amb una altra versió de La Bella y la Bestia, la dirigida per Jean Cocteau l’any 1946, amb la qual comparteix l’aire impostat i teatral i l’atmosfera surrealista. Entre el queer i el naïf, la Belle Dormant és una pel·lícula que desprèn frescor i bon rotllo, mentre ens convida a entrar en un món fantàstic on el poder de les imatges i de les paraules pugnen per endur-se el protagonisme.

 

Teatralitat i paraula

Arrieta composa cada pla com un quadre vivent on situa uns personatges que reciten el seu text amb autoconsciència, de la mateixa manera que el cinema d’Eugene Green fa una defensa de la parola. Tot plegat li dóna un aire teatral i de joc molt present a l’obra del director. Aquesta adaptació de la Belle Dorment és festiva i hedonista i no se’n va més enllà en el seu missatge tret del fet que la princesa s’adorm al segle XIX i és despertada per un príncep a l’any 2000. Un joc estètic, colorista, absurd i divertit al qual també s’hi han prestat intèrprets com Mathieu Amalric o Ingrid Craven, musa de Fassbinder, on cal entrar lliure de prejudicis i del qual en sortirem amb un enorme somriure de felicitat.

Cinema underground

Cal tenir en compte que Adolfo Arrieta és el primer i més genuí director underground espanyol, malgrat que gairebé tota la seva producció hagi estat possible a França. Arrieta va abans de Zulueta, Padrós i Almodóvar i s’ha convertit en una gran referència per directors contemporanis com Albert Serra, recent Premi Nacional de Cinematografia. Ja des d’El crimen de la piríndola, es va situar en les coordenades del cinema més lliure i de baix pressupost obtenint, a més, l’admiració d’artistes com Jonas Mekas o Marguéritte Duras. La seva obra està impregnada d’un to naive, sense artificis, hedonista i on la màgia és, d’alguna forma o altra, sempre present. Tot envoltat d’un cert alè poètic.

Albert Serra vs Adolfo Arrieta

Adolfo Arrieta és dels directors més admirats per l’Albert Serra. Sempre que pot parla de com l’han influït les seves pel·lícules. Quan el museu Pompidou li va proposar una carta blanca de programació cinematogràfica, Serra va triar els seus títols més destacats. Arrieta va protagonitzar algunes escenes, finalment descartades a causa del llarg metratge del film, d’Història de la meva mort. L’últim vincle: Serra s’ha dedicat a avalar l’estrena la Belle Dormant presentant-la des del Festival de cinema de Sevilla fins al cinema Truffaut de Girona.

Presències

Arrieta explica que aquesta és la seva pel·lícula amb més pressupost i això s’ha notat en algunes eleccions de càsting. Niels Schneider, el seu príncep protagonista, no és un actor novell precisament. En el seu currículum hi trobem des de cintes de Xavier Dolan (J’ai tué ma mère i Los amores imaginarios) i d’altres de culte com l’Age atomique o Les rencontres d’Aprés minuit. Al seu costat, el sempre fidel assessor a qui dona vida Mathieu Amalric, una de les personalitats del cinema francès que hem vist recentment a El hijo de José, Tres recuerdos de mi juventud o El gran Hotel Budapest. L’última presència destacada, en aquest cas com a pes pesant en la història del cinema, és Ingrid Caven, protagonista de films de Fassbinder com Un año con 13 lunas o El asado se Satán. Finalment, Agathe Bonitzer, l’especial fada del film, és la filla del crític i escriptor francès Pascal Bonitzer.

[Article publicat a Elcinefil.cat]

Anuncis