Raons per veure Alta Sociedad de Bruno Dumont


Bruno Dumont és un director que no deixa a ningú indiferent. El realitzador francès irrita i desconcerta a parts iguals, en una filmografia provocadora, transgressora i molt personal. Ara hi afegeix l’hilarant comèdia Alta Sociedad (titulada originàriament Ma Loute), un canvi de registre amb el qual Dumont continuarà sumant detractors i adeptes a parts iguals.

Alta societat s’ambienta a les costes de Calais a l’estiu del 1910, quan els estiuejants benestants comencen a arribar a la costa. Les vacances coincideixen amb una onada de desaparicions misterioses que un parell de detectius s’encarreguen d’investigar. Els costums burgesos es veuran trasbalsats quan la filla dels Van Peteghem s’enamori de Ma Loute, el fill d’una estranya família de pescadors.

Aquest petit fil argumental, però, no pot sintetitzar la voluntat provocadora i trencadora de Dumont, que amb aquesta pel·lícula ens ofereix un plat no pas apte per a tots els públics. Absurda, surrealista, irritant i tremendament divertida, aquestes són algunes raons per veure Alta Sociedad.

 

Slapstick

La primera part del filmografia de Bruno Dumont s’havia caracteritzat per la falta d’humor, l’austeritat i el drama arribant al seu punt més àlgid amb Hors Satan i Camille Claudel 1915. Amb la sèrie còmico-detectivesca P’tit Quinquin, el director realitzà un canvi de registre cap a l’humor, sempre sense perdre el to bizarre. A Alta Sociedad porta l’humor absurd a un extrem i es recolza en l’slasptick, el tipus d’humor físic de les pel·lícules còmiques mudes, que basa la seva comicitat en les caigudes, trompades, cops i gesticulacions diverses. Això converteix aquest film i els seus protagonistes en personatges pràcticament de còmic, volgudament ridículs i sobreactuats.

 

Actors amateurs contra les grans estrelles de la interpretació

Alta Sociedad es mou entre dos registres interpretatius diametralment oposats. Per un costat trobem els actors amateurs que donen vida als pescadors caníbals. Aquest són, en el més pur estil passolinià, gent del carrer (o del camp), ruda amb un punt salvatge.  Vindrien a ser els preferits de Dumont que els ha mostrat, en un to molt més dramàtic, a films com Hors Satan. A l’altre extrem trobem grans noms de la gran pantalla com Juliette Binoche, Valeria Bruni-Tedeschi o Fabrice Luchini. Aquests, amb la seva frivolitat i amanerament, representen la burgesia que, a través del turisme incipient, envaeix la costa i sotmet als seus habitants. A través del contrast entre les dues formes d’actuar, la crua dels pescadors i la impostada de la burgesia, Dumont posa en escena i de forma un mica caricaturesca la lluita de classes a inicis del s. XX.

 

Juliette Binoche

Bruno Dumont ha demostrat ser un director molt intel·ligent a l’hora de treballar amb Juliette Binoche. A Alta Sociedad col·loca la superestrella gal·la dins d’una trama policíaca surrealista i l’envolta d’un repartiment amateur. Mentre es passeja per la badia desentonant àries operístiques, els pescadors sobreviuen a base de menjar-se burgesos despistats com ella. A Camille Claudel 1915, l’aparició de Binoche també suposa un contrapunt. En aquest cas dona vida a l’escultora amant de Rodin que, segons s’explica, és reclosa en un psiquiàtric per insinuació del mateix escultor. Dumont, per demostrar-nos que no estava boja, que tot va ser una forma de fer-la desaparèixer del panorama artístic, situa l’actriu al centre d’un repartiment format per autèntics malalts reals. Dues maneres de comptar amb una estrella (i gaudir dels beneficis publicitaris que comporta) i, a més, donar-li l’oportunitat de lluir-se en papers molt diferents als quals interpreta habitualment.

 

[Article publicat originalment a Elcinefil.cat]

Anuncis